Un altre Black Monday


Avui s'ha viscut un nou Black Monday, l'enèssim en el mercats. L'S&P s'ha deixat un 8,93% i el Nasdaq un altre 8,95%. Una vegada més, l'iTraxx Crossover ha aconseguit nous màxims històrics, i l'índex sembla decidit a penetrar aquest triple sostre que s'ha format en el gràfic.

Un dels fets més alarmants vistos avui és la publicació de dada de PMI de manufactures de Xina, ha sortit molt pitjor de l'esperat. Cárpatos comentava la dada de la següent manera:

El sectorial de materiales básicos es el peor con mucha diferencia. Se ha desplomado de manera brutal ¿Por qué?

Pues principalmente debido al dato de PMI de manufacturas de China dado esta mañana que ha generado una gran alarma, y que ya ha hecho bajar a las bolsas asiáticas.

Los datos macro muestran a una economía china en un grado de enfriamiento mucho mayor del previsto, y no hay que olvidar que su demanda de materiales básicos es vital para el sector, y ahora mismo es más que evidente que se va a ralentizar.

La sombra de la dècada perduda que va patir Japó a la dècada dels 90 és molt allargada, i per més liquidesa que insuflin les autoritats sembla inevitable que ens engoleixi. Cada dia que passa anem més encaminats cap a la temuda deflació.

Amb un panorama com aquest, seran els Estats, en els propers anys, capaços de suportar el deute que estan emetent? Si són capaços, quins sacrificis s'hauran de fer?

5 comentaris:

David S. ha dit...

últimamente solo leo que nos vamos a una década como la de los 90 para los japoneses, no estoy al caso de cómo fue esa década y las consecuencias que tuvo, lo único que se es que los japoneses viajan por todo el mundo y se gastan miles de euros en tiendas de productos de lujo... qué paso realmente en los 90 en japón? cómo se recuperaron?

Borsaholic ha dit...

Prometo realitzar un anàlisi sobre la crisis que va patir Japó en els 90, de fet, podríem dir que mai ha sortit d'ella.

El resum de la situació és que a causa de la bombolla immobiliària i financera que va patir Japó en els 80 els actius, immobiliari i renda variable, van començar a perdre valor, com a conseqüència, els japonesos van començar a reduir el consum intern, i per tant, les empreses van començar a reduir costos i baixar preus fins arribar a nivells de deflació.

Una vegada s'arriba a aquest punt, és molt difícil sortir-ne, ja que la deflació penalitza l'inversió. A més, el pais es queda sense armes en política monetària, les baixades de tipus d'interès ja no són efectives. Aquest estat és conegut com la trampa de la liquidesa.

En termes absoluts, comparat amb Espanya, ens pot semblar que Japó mai ha estat en crisis, el nivell d'atur de la població del Japó no va passar més enllà del 6%, el que succeix és que Japó, històricament sempre ha tingut taxes de desocupació baixíssimes.

Un dels grans temes que diferencien Japó d'Espanya, és que Japó sempre ha tingut una balança comercial favorable, i per tant, mitjançant exportacions ha aconseguit tenir una taxe d'atur raonable. Espanya pot patir molt en aquest aspecte.

Respecte als japonesos que viatgen per tot el món i que es gasten els diners en botigues de luxe, també es podria fer aquest anàlisi a casa nostra. A Catalunya si dóna una volta, pot veure overbooking en la majoria de restaurants, bars i discoteques els dissabtes a la nit, però aquesta dada no és fiable macroeconòmicament parlant. Les percepcions a vegades poden enganyar.

No sóc expert en el tema japonès, per tant, convido a algun lector a oferir-nos una visió més detallada sobre la situació del Japó a la dècada dels 90.

trentaideu ha dit...

A mode d'anècdota, i cito de memòria, durant el punt àlgid de la bombolla immobiliaria japonesa, el valor del Palau reial japonès, crec que era, va arribar a superar al valor de tot el mercat immobiliari de l'estat de Califòrnia.

Anònim ha dit...

Crec que les inversions en infraestructures que farà Xina, i sembla que EEUU també, per reactivar la seva economia son les encertades. A Catalunya hauriem de fer el mateix, però a més a més invertir i fomentar la innovació per tal de fer crèixer les nostres exportacions. Si conseguim capgirar la balança comercial, el deute el podem anar eixugant poc a poc els propers anys.
Espanya te un dèficit vora el 40% molt inferior al 70% permés per la comissió Europea, per tant encara ens podem endeutar una mica més però no massa, lo just per reactivar l'economia.

Marc ha dit...

La despesa en infraestructures, no sé si pel fet de ser de manual, aquí ni s'ha insinuat, quan seria una despesa que de fet no deixa de ser una inversió en el mateix estat.

De moment però només tenim despropòsits de mesures. 400€ a part, que no cal ni comentar, els diners al les entitats bancàries bé sobre el paper. A la pràctica serviran per a tapar les vergonyes dels bancs. Però crec que és una mesura que havien de prendre. Una altra cosa és que no els hi demanin rendir comptes amb l'ús d'aquest diner, ja que trigarà a arribar a les butxaques dels consumidors i de les empreses.

Però la mesura que -de moment- més m'ha sorprès ha estat l'anunci que donaran no sé quants milions als ajuntaments. I m'ha indignat, perquè em fa l'efecte que servirà per a tapar més vergonyes, augmentar el clientelisme, problema extès per tot arreu, i tot això en l'administració local, que per a mi és la més ineficient i la menys professionalitzada de totes. Si continuen per aquí, malament rai.

Tant de bò m'equivoqui, però tinc la sensació que estan tirant a la brossa el diner de l'erari públic.

Un complement a l'obra pública seria l'aposta per les energies renovables, però en aquest país, caldria fer-ho amb molta cura i amb una regulació molt estricta, per a evitar una altra bombolla. I demanar això em sembla que és demanar un impossible.

Publica un comentari a l'entrada